esther
Caras vemos, corazones no sabemos lo que traemos.
Yo crecí con una situación muy difícil entre amor-odio. Una familia uniparental. Sin saber leer, ni escribir nos sacó a los 7 adelante. Soy la más chica de los 7 hermanos. Coyoacán, un pueblito. ¡Imagínate que historia traigo!
Tener que cuidar… Y cuando salíamos a la una del día yo tenía que llegar a tender camas, a darles de comer, a cambiarle el pañal…
Cuando cumplí 19 años yo me fui de mi casa porque no aguantaba ya la situación. Siempre me aprendí yo a
cuidar, eso lo tengo bien aprendido. Lo que agradeceré siempre las terapias que me dieron.
Y vine y no pude ir, no me quise ir, no es que no me pudiera ir, no me quise ir.
Mi hijo me lo advirtió, me decía “Lo vas a pasar muy mal porque estas sin papeles y es horrible estar sin papeles, madre.”
Pero siempre ha sido mi forma de ser salir adelante.
Pues empecé tarde aquí, aquí y allá, aquí y allá. En lo que enderecé mi vida, en lo que vas acoplándote, en lo que vas entendiendo lo que te va pasando, en los miedos. Cuántas circunstancias no traes de miedos, de miedo en la vida. De cómo atravesar todo un océano. Como decía mi hijo el otro día, es que me hizo reír, dice: “Mamá, te pierdes aquí y acabas de atravesar todo el océano y llegas.” Pues sí, pero cómo llegamos.
Y aquí a mí lo que me ha ayudado es que no me he quedado quieta.
Aquí participo mucho en todo.
¿Sabes cuando me empecé a ver bonita? ¿Cuándo empecé a descubrir que si soy una persona bonita? A que ni se imaginan con qué: con un selfie. ¡Es que si da risa cariño, porque así es! Yo llegué así hace 10 años y mira cuantas fotos me saqué. Me enamoré de mí. Mira yo decía: “¡Qué bonita estoy!”. Fíjate nada más lo que me tuvo que suceder. Y así como esa pasas muchas, pero es todo lo que traes aquí metido, todo con lo que creces.
A mis 65 años tengo estos logros.
Y a platicar mi historia, como ahorita te la platico a ti.
Aurpegiak ikusten ditugu, bihotzak ez dakigu zer dakargun.
Ni maitasun-gorroto arteko oso egoera zailean hazi nintzen. Guraso bakarreko familia. Irakurtzen eta idazten jakin gabe 7ok aurrera atera gintuen. Zazpi anai-arrebetatik gazteena naiz. Coyoacán herritxo bat. Imajinatu zer istorio dakarkidan!
Zaindu beharra… Eta eguerdiko ordu batean ateratzen ginenean, oheak jarri behar izaten nituen, jaten eman, pixoihala aldatu…
19 urte bete nituenean, etxetik alde egin nuen ezin nuelako egoera jasan. Beti ikasi nuen nik neure burua zaintzen, hori ondo ikasita daukat. Beti eskertuko ditut eman zizkidaten terapiak.
Eta etorri nintzen eta ezin izan nintzen joan, ez nuen joan nahi izan, ez zen joan ezin nintzela, ez nuen joan nahi izan.
Semeak ohartarazi zidan, esan zidan: “Oso gaizki pasatuko duzu, paperik gabe zaudelako eta izugarria delako paperik gabe egotea, ama.”
Baina beti izan da nire izateko modua aurrera ateratzea.
Bada, berandu hasi nintzen hemen, han eta hemen, han eta hemen. Nire bizitza zuzendu nuen horretan, gertatzen ari zaizuna ulertzen duzun horretan, beldurretan. Zenbat zirkunstantzia ez dakarzu beldurretik, beldurretik bizitzan. Nola zeharkatu ozeano bat. Nire semeak lehengoan esan zuen bezala, barre eragin zidan, esaten du: “Ama, hemen galtzen zara eta ozeano guztia zeharkatu berri duzu eta iritsi egiten zara”. Ba bai, baina nola iritsi gara?
Eta hemen niri lagundu didana da ez naizela geldirik geratu. Hemen asko parte hartzen dut gauza guztietan.
Ba al dakizu noiz hasi nintzen eder ikusten? Noiz hasi nintzen konturatzen pertsona polita naizela? Zerekin imajinatu ere ez duzue egingo: Selfie batekin. Barregura ematen du, maitea, hala da eta! Ni horrela iritsi nintzen duela 10 urte eta ikusi zenbat argazki atera nituen.
Nitaz maitemindu nintzen. Begira, nik esaten nuen: “Ze polita nagoen!” Begira zer gertatu zitzaidan. Eta horrela, gauza asko pasatzen dituzu, baina hori da hemen sartuta ekartzen duzun guztia, hazten zaren guztiarekin.
65 urterekin lorpen hauek ditut.
Eta nire istorioa kontatzera, oraintxe zuri kontatzen dizudan bezala.
